My last howl…

Me apeo… este tren no lleva a ninguna parte, pero los otros tampoco
Ja,ja,ja!!!
Seguiré escrivint a: El meu Monestir (però ja en clausura total)
Adéu-siau, ha estat tot un plaer. Gràcies.

Quan vinguis, et rebria
més bé des de la cendra
d’un vell foc? O t’espero
amb el salvatge xiscle
del vent entre les canyes
o amb la cançó profunda,
monòtona, tranquil·la,
tan dolça, sempre nova,
del somni de la mar?

O potser m’has de prendre
de cop, enllà de buides
estances, entre blanques
parets que varen veure
com els meus morts et feien
acatament: glaçades
presons on deslliuraves
el desig d’altres vides
orbes, com jo, de Déu.

Quan arribis, si et sento,
hauré de saludar-te
amb un gran crit. Car moro
sense cap saviesa,
però molt ric de passos
de perdut vianant.

(Salvador Espriu, «Thànatos», El caminant i el mur)

Advertisements
Posted in Biography, CATalà, Humanities, Nostalgia

Should Catalonia be an independent country?

“Ni quito ni pongo rey, però ayudo a mi señor” Ja, ja, ja!!!

Votació_Experimental_01

EXPERIMENTANDO con
un nuevo sistema de votación
CÓMODO, UNIVERSAL, BARATO y ON LINE.

(evidentemente, en esta ocasión no es vinculante)

Pruebe lo más parecido a la democracia del futuro.
Try the closest thing to democracy of the future.
Essayez la chose la plus proche à la démocratie de l’avenir.
Provi lo més semblant a la democràcia del futur.

1 IP ADDRESS = 1 VOTE

(en una futura votació real, 1 DNI ELECTRÒNIC = 1 VOT)

Instruccions (català) | What is Catalonia?  | About Catalan Independence

Posted in General

Un part doloròs (Real Obstetrics)

No, no us preocupeu massa, us presento el meu primer treball (article en format divulgatiu) d'”Història de Catalunya II” però no en seguirà cap més, us ho prometo! Solament ha estat per “fardar” una mica… per ofegar l’ego primerenc, m’ho perdoneu, no? Ah! us confesso: em conformaria amb treure un 5 pelat, però l’ombra del suspens plana per damunt del meu cap. Tinc company@s de curs de luxe amb qui no puc competir. A més, sóc l’únic que vinc de “ciències”, els/les demés venen de “lletres”. En fi, que hi farem!

Si esteu interessats en aprofundir el tema us aconsello la lectura de les fonts 1 i 2 (detallades al final del treball).

Adéu!

El Real Decreto de Nueva Planta que “modernizó” Cataluña

DE MONARQUIA HISPÀNICA A “REINO DE ESPAÑA”, UN PART DOLORÒS.

En molts àmbits i per moltes persones, es creu erròniament que la formació del “Reino de España” es va iniciar amb el casament dels reis Catòlics  – el rei Ferran II d’Aragó i la reina Isabel I de Castella –  però lo cert, és que la “fusió” d’ambdues corones no es va començar a materialitzar fins la victòria de Felip V – el primer rei Borbó d’Espanya – a la batalla d’Almansa l’any 1707, fet que va impulsar la progressiva integració i uniformització de tots els regnes, estats i territoris que fins a les hores havien conformat l’antiga monarquia composta[1] coneguda com a “Monarquia Catòlica” o “Monarquia Hispànica” – Casa d’Àustria – , on el monarca es devia únicament als territoris i súbdits naturals de cada Regne per separat, sota les lleis, pactes i institucions que li eren pròpies a cadascun d’ells, tot i respectant, a més, la llengua i les costums de cada territori. A Catalunya hi prevalien les constitucions i els capítols de Corts dictades per les Corts Catalanes, instruments de garantia a respectar pel rei i pels seus funcionaris.

Aquesta situació va canviar quasi radicalment el 29 de juny de 1707, quan Felip V va promulgar, després de la desfeta, un primer decret en el que s’abolien els furs, privilegis i moltes pràctiques i costums dels Regnes d’Aragó i de València, basant-se i justificant-se per fer-ho amb la prèvia rebel·lió d’aquests vers ell, al domini absolut sobre els seus vassalls que deia li pertocava com a rei seu que era i finalment, pel dret de conquesta guanyat al derrotar-los militarment. En aquest decret s’explicita ja clarament la voluntat del rei de canviar[2] la relació amb els seus vassalls i institucions territorials, posant de manifest la forta influencia ideològica absolutista de Lluis XIV de França sobre el seu net Felip V, ara ja, d’ Espanya. A aquest decret li van seguir altres lleis i disposicions destinades a desmantellar l’estructura de la monarquia composta, però no va ser fins el 15 de novembre de 1715, en que es va promulgar el Decret de Nova Planta del Regne de Mallorca, que es pot considerar totalment extingida la Corona d’Aragó, al ser absorbida aquesta per la de Castella, i per tant, instaurat el nou Regne d’Espanya.

Es va arribar a aquest punt després de la mort sense descendència de Carles II d’Habsburg – “El hechizado” – últim rei de la Monarquia Hispànica, que va signar a darrera hora i possiblement pressionat, un testament successori a favor de Felip d’Anjou de la casa francesa dels Borbó, l’abans esmentat Felip V. Al tenir igualment dret a la successió, i per compensar a nivell europeu i global l’excessiu poder[3] que es concentraria al voltant del rei francès amb motiu de la temuda unió dinàstica de la poderosa i absolutista França i de la Monarquia Hispànica,  l’arxiduc Carles d’Àustria, fill de l’emperador Leopold I d’Habsburg , va concorre a la successió, sent reconegut com a Carles III per les potències aliades –austriacistes-. S’inicià llavors la coneguda com a Guerra de Successió (1702-1714) d’abast internacional i de profundes conseqüències per a l’España en formació, singularment per a Catalunya, com es desprèn del Decret de Nova Planta de 1716 referit exclusivament al Principat de Catalunya.

Anys abans, el tractat de pau d’Utrech de 1713, signat entre les parts en litigi – austriacistes i borbònics – reconeixia finalment a Felip V com a rei d’Espanya, es a dir, de tots els regnes i territoris que la conformaven fins a les hores, però en el mateix text i donat que la Corona d’Aragó i especialment Catalunya, havia participat en contra del rei Borbó, les potencies aliades, en especial Gran Bretanya, temien una revenja vers els catalans, per la qual cosa van negociar en l’article 13 del document, un tracte a favor de Catalunya – conegut com a “el cas dels catalans”[4], havent de ser considerats finalment aquests, a l’igual que els castellans, tal i com va quedar documentat.[5]

Res d’allò va arribar a fer-se realitat, ans al contrari, la repressió va ser tan gran com es desprèn, per exemple, de l’article 5 del segon Decret de Nova Planta que diu coses tan concretes i contundents com aquesta: “Las causas en la Real Audiencia se substanciaran en lengua castellana” en lloc del llatí i rebutjant de ple l’ús del català, primer de forma taxativa en els estaments oficials i després, més subtilment, com es despren per exemple de la instrucció secreta[6] redactada per Abad de Vivanco, secretari del “Consejo de Castilla”, dirigida als corregidors de Catalunya, on s’imposava l’ús del castellà d’una forma “suau i múrria”. En l’àmbit cultural, però, encara es van produir actes més perniciosos al atemptar directament a l’estructura intel·lectual del país, el més transcendent va ser el tancament de totes del universitats[7] i estudis generals catalans  i la seva concentració precipitada i en pèssimes condicions a la ciutat de Cervera, obligant a professors i alumnes a emprar el castellà com a llengua vehicular. Aquest dràstic canvi es va voler fer passar com a mitjà d’arribar a l’excel·lència[8], però el cert és que es va fer per confinar i controlar als estudiants, que en anteriors ocasions havien recolzat amb energia la defensa de la identitat del país.

A les esmentades anteriorment, seguiren altres mesures repressores de tota mena, com van ser el desarmament exhaustiu de tota la població, arribant a prohibir la tinència i ús, fins i tot, de “cuchillos con punta”[9]. També s’exercí el control militar del territori amb la construcció de fortaleses i baluards[10], prèvia la demolició d’immobles i defenses. Malauradament, no sempre ha quedat constància directe o escrita d’aquesta actitud destructiva, moltes vegades s’ha d’anar a parar a documents d’arxius de petites poblacions o a la memòria popular, on han quedat rastres dels greuges inferits a la població. Així a Badalona, es recorda “l’enderroc de la torre de guaita de Montgat, deixant el litoral del Maresme a mercè dels sanguinaris pirates africans”[11]. Igualment va succeir, com és sabut, amb la majoria de castells i construccions de valor militar de Catalunya.

Tal com s’ha vist abans amb els testimonis esmentats, moltes vegades, són cronistes de primera mà els que ens fan arribar lo patit per ells mateixos o persones molt properes, persones del moment, de fa tres-cents anys, que han deixat constància dels fets d’una forma invisible al control de les autoritats filipistes, les “Audiencias” que fiscalitzaven tota impressió de fulls solts i “El Consejo de Castilla” que vigilava la publicació de llibres. Així, un pagès també del Maresme, ultrapassa aquets filtres i escriu en el seu diari: “el primer home que troben amb una arma, luego ne fan justícia[12] […] En no pagar el que ells volen, fan anar soldats a les cases a menjar i beure a son gust […] tallen tants arbres per estes partides que és llàstima que hagi pagès que en sa heretat li han tallat més de 100 arbres[…]”[13]. Al respecte, a Badalona, hi ha constància de que els monjos del Monestir de Sant Jeroni de la Murtra preferien talar ells mateixos els arbres pel seu consum, abans de que “lo Rey” se’ls enduies per la construcció de gànguils i altres embarcacions “atenent que lo Sañor Rey nos té en molta memòria, pues no hi ha any que no tallia en dita heretat arbres”[14]. Aquesta situació d’espoli, conseqüència entre altres coses de la costosa ocupació militar del territori,  va ser patida per tota la població i estaments del país[15], que es van veure abocats a la misèria i a suportar una tributació (imposició del cadastre)[16] del tot desproporcionada en una economia post bèl·lica.

Sembla que, pels catalans de llavors, el nou “Reino de España” va començar amb molt mal peu, tant, que la seva “desafecció” envers ell i el que representa, ha perdurat a la memòria col·lectiva fins al dia d’avui.

 

FONTS:

1- ALBAREDA, J. La guerra de Sucesión de España (1700-1714), Barcelona: Crítica, 2010.
2- TORRAS, J.M. Felip V contra Catalunya, Barcelona: Dalmau, 2013.
3- CUYÀS, J.M. Història de Badalona. Vol.VI, Badalona: Duran, 1980.
4- ALBAREDA, J. De la Nova Planta a la crisi de l’Antic Règim (1714-1787), MD1 Hist. De Cat.II. UOC.
5- “TEXT 1” Decret d’abolició dels furs d’Aragó i València (29 de juny de 1707).
6- “TEXT 2” Tractat de pau entre Gran Bretanya i España (13 de juliol de 1713). 
http://es.wikisource.org/wiki/Tratado_de_Paz_y_Amistad_de_Utrecht_entre_Espa%C3%B1a_y_Gran_Breta%C3%B1a#Art.C3.ADculo_XIII
7. “TEXT 3” Ordre de desarmament de la població dictada pel duc de Berwick (15 de setembre de 1714).
8- “TEXT 4” Dietari de Francesc Gelat (pagès de Santa Susanna) (1715-1717)
9- “Quan els monjos de Sant Jeroni tallaven boscos”, Rev. Carrer dels Arbres, 3a època, n.12 pp. 33-51.
10- Separata del lloc web:
www.pedresdegirona.cat. En el 9è paràgraf referent a la repressió “subreptícia” del català: (http://www.pedresdegirona.com/separata_nova_planta.htm). Facsímil del Decret de Nova Planta de Catalunya: http://www.pedresdegirona.com/separata_nova_planta_1.htm

Notes a peu de pàgina:


[1] F.1. ALBAREDA, J. La guerra… , 2010. p. 31. Aprofundiment sobre el sistema de monarquia composta dels Austrias.

[2] F.5. TEXT 1. Aquesta voluntat es fa patent a l’escrit extret de la font citada. “[…] mi deseo de reducir todos mis reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y Tribunales, gobernándose igualmente todos por las Leyes de Castilla tan loables y plausibles en todo el Universo”.

[3] F.1. ALBAREDA, J. La guerra… , 2010. p. 21. La pretesa “monarquia universal” borbònica amenaçava l’estatus quo d’Europa i del món.

[4] F.1. ALBAREDA, J. La guerra… , 2010. Capítol 12. “El caso de los catalanes”.

[5] F.6. TEXT 2. Tractat d’Utrecht Art. 12 diu: “ […] por atención a su Majestad británica concede (el rei Felip V) y confirma… (als catalans) la amnistía deseada […] también todos aquellos privilegios que poseen y gozan, y en adelante puedan poseer y gozar los habitadores de las dos Castillas[…]”

[6]F.10- Separata del lloc web: www.pedresdegirona.cat. “Pondrá (el corregidor) el mayor cuidado en introducir la lengua Castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas, y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”.

[7] F.2. TORRAS, J.M. Felip V contra… pp. 337-340 expliciten l’abast i intencionalitat de la precipitada fusió i trasllat de les set universitats catalanes a una única a Cervera, aïllada geogràficament al centre del país. “[…] a dues o tres jornades de carruatge de Barcelona, i en acusat declivi econòmic[…].”

[8] F.2. TORRAS, J.M. Felip V contra… pp. 338-339 “[…] una contribució fonamental al progrés de la humanitat […] que considerava la Universitat de Cervera “l’Atenes borbònica” que hauria de redimir els catalans de l’obscuritat i la ignorància”.

[9] F.3. CUYÀS, J.M. Hist. de Badalona.. p. 162 diu: “solament deixaren a les cases un ganivet sense punta per tallar el pa, i encara enganxat amb una cadeneta a la taula”

[10] F.3. CUYÀS, J.M. Hist. de Badalona.. p. 159 diu: “expulsaren els habitants de 877 cases del barri de Ribera, per tal d’aixecar-hi la Ciutadella, sense indemnitzar ni esperar que les 4.000 persones que es quedaven sense habitatge trobessin nou allotjament” (en referència al Born de Barcelona).

[11] F.3. CUYÀS, J.M. Història de Badalona. p. 168.

[12] F.7. “TEXT 3” Ordre de desarmament… duc de Berwick es diu a la font: […] en adelante ninguno se atreva a llevar ningún género de dichas armas, so la pena rigurosa capital de muerte, […]

[13] F.8. “TEXT 4” Dietari de Francesc Gelat.

[14] F.9. “Quan els monjos de Sant Jeroni tallaven boscos”, Rev. Carrer dels Arbres. Museu de Badalona.

[15] F.2. TORRAS, J.M. Felip V contra… pp. 285-318. Capítol: Fiscalitat i misèria col·lectiva: imposició del Reial Cadastre.

[16] F.4. ALBAREDA, J. De la Nova Planta a la crisi… L’administració del patrimoni reial i els cadastres. pp. 11 i 12.

————————————————-

Posted in CATalà, Humanities

Infantesa i màrtirs

Fa molts anys, quan El Mikaker encara anava a l’escola, amb els pantalons curts i apedaçats, amb els genolls de color morat pel fred que feia, amb la cartera de cuiro vella i deslluida; els primers dijous i divendres de cada mes eren diferents a tots els de les altres setmanes. El dijous enfilaven el carrer principal en una llarga fila de dos, primer els nois i darrera les noies més grans, algunes d’espigadetes i que ja feien goig (vull dir que els pits ja apuntaven ferms). Sí, sí, era una escola mixta en ple franquisme, rara avis, un privilegi que sols “la Doña” tenia. Els “rojos” li havien assassinat al germà petit. Quantes i quantes vegades en El havia resat per l’ànima del Pare Lluís, així es deia el germà petit de “la Doña”, doña Julia.

P. Lluís M. de la Mercè

P. Lluís M. de la Mercè

En aquells temps, en El jugava a “dir missa” i fins i tot, un dia una de les germanes Famades li va fer un òscul a la ma. Sembla que des d’en sa pocs petons més va tornar a rebre (de petit, es clar). Els divendres era diferent, es feia el mateix camí fins a l’església dels Pares Carmelites Descalços però llavors amb l’estómac buit, algun o alguna s’havia desmaiat al carrer més d’un cop. La nau central era fosca, els dijous no hi havia quasi llum, solament la necessària per no topar amb els confessionaris o els bancs de fusta. En El s’havia d’inventar els pecats, per més voltes que hi donava no se’n reconeixia en cap. Un cop li va sortir amb sordina un renec gutural com a exemple de pecat del que s’inculpava. El confessor, com una molla en compressió, es va destensar i es donar un cop de cap contra la sostrada de l’historiat confessionari en forma de capelleta. En El sempre ha tingut l’esvaït record d’haver escoltat l’eco  del renec però en boca del Pare Eugeni. Els divendres era diferent, excel·lia tot: llum a bastament, música d’orgue, càntics… l’El Mikaker se sentia al Cel, tant és així que pregava i pregava com un pertorbat per la seva avia paralítica, però el miracle mai va esdevenir.

El diumenge passat en El va endollar la tele, per TV2 transmetien la cerimònia de beatificació dels darrers màrtirs cristians. Això li va fer pensar amb el Pare Lluís Maria de la Mercè, el germà petit de “doña Julia”, el va buscar per Internet però en la llista de noms no hi apareixia. Va refinar la busca i al final va saber que havia estat beatificat en l’anterior cerimònia, la de l’any 2007. En esclatar la persecució religiosa, el pare Lluís es va refugiar a casa d’uns amics. Va aconseguir documents per sortir del país, però els va cedir a un altre religiós. Es diu que va canviar de refugi diverses vegades per no comprometre els qui l’acollien, fins que va ser descobert i detingut a casa d’un germà seu. Conduït a la presó, es va perdre el seu rastre fins que, al cap d’un any, un testimoni va explicar que el 22 d’octubre de 1936 l’havien tret de la presó per matar-lo. No se sap on són les seves despulles. En El s’ha quedat pensatiu rememorant d’aquesta tragèdia que tantes vegades havia escoltat de la boca de “la Doña”.

L’El es diu El per una senzilla raó: la família va voler posar aquest nom a un nen que nasqué en homenatge a un altre El que morí, el germà petit del seu pare. Tothom el coneixia pel diminutiu… “El·let”, com de Joan, Joanet o de Lluís, Lluiset. En “El·let” va morir als 18 anys d’edat, diuen que al front de l’Ebre, tampoc s’ha trobat mai el seu cos. A l’avia Isabel sempre se li enterbolien els ulls quan alguna vegada, poques, es parlava d’ell. Mai se la va veure plorar.

Quins seran els màrtirs del segle XXI? Qui serà encara capaç de matar per les idees? Em temo que molt aviat en sortirem de dubtes.

Sempre amb el lliri a la mà, com en Joanet, com en Lluiset, com l’Oriolet…
Els altres viuen de la seva sang, sang innocent, sang generosa.

Posted in CATalà, Humanities

La mayoría silenciosa… ¡HABLÓ!

 

Y vaya que si habló… ¡por los codos habló!

ProConstBCNweb

Plaça de Puig i Cadafalch (fonts de Montjuïc). Monument a les quatre barres.

Fue esta mañana, sí, sí, esta mañana. Los de ayer fueron otros, los del 12 O, los de la banderita roja y gualda, nosotros hemos sido los del 13 O y “muxos” miles también, pocas banderas veréis en la foto, no, no las hemos necesitado.., Ja, ja, ja !Hemos arrollado! Aún sin cobertura mediática, sin partidos “amiguetes”, sin sponsors y sin subvenciones… en fin, sin casi nada. Al finalizar hemos pasado unas huchitas y hemos puesto 2 € cada uno, pero hemos recogido un pastón, lo suficiente para pagar megafonía y alguna bagatela más… A pie derecho y al aire libre ¿se necesita acaso algo más para hablar, debatir y consensuar? No, claro que no. Han hablado entre otros: Gerardo Pisarello, el profesor de Derecho Constitucional; Vicenç Navarro el catedrático emérito de la UPF; Arcadi Oliveres, el profesor de Económicas de la UAB y presidente de Justícia i Pau, mi presidente; Teresa Forcades, la médica y monja benedictina, la que algunos preferirían ver haciendo tocinitos de cielo y enclaustrada (afortunadamente, ella prefiere imitar a su Maestro y escandalizar a las beatas… ¡Olé! por mi chica). He mencionado los “títulos” por… bueno, ya sabéis porqué. Amig@s, aquí hay pedigrí. ¡Ja, ja, ja! Bueno, no os canso más, otros os dirán como ha ido la cosa.

AQUÍ… o AQUÍ

¡Ah! la primera trobada de l’Assemblea Sectorial d’Universitats del Procés Constituent tindrà lloc el dimecres 16 d’octubre a les 19:00h al vestíbul (quasi l’atri del Temple?) de l’Edifici històric de la UB (Plaça Universitat, Barcelona).

ProConstBCNweb1

¿Eramos muchos o no? …los silenciosos y sin banderitas.

P.S. Nada tengo en contra de los tocinitos de cielo… ¡Me chiflan! ¡Ah! y no me martiricéis, dejad que viva mi utopía, por lo menos hasta los setenta… luego ya no votaré. Salut!!!

Posted in EspaÑol, Humanities

¡Fiesta del cine 2013!

Bueno, este año lo han subido 1€ pero no es necesaria la cartilla ni ir al cine el domingo previo, basta con inscribirse. Yo, en contra de lo que pensaba hace un tiempo, voy a elegir películas en versión original (preferentemente anglosajonas)  y subtituladas en inglés. Habrá que irse acostumbrando… dicen que si finalmente se independiza Cataluña ya no habrá doblaje en castellano, pero tampoco en catalán.: VERSIÓN ORIGINAL con SUBTÍTULOS EN INGLÉS, la única forma efectiva de alcanzar el dominio de la lengua del “Chaquespeare” aquel. En fin, más barato y menos problemático que la opción de Bauzà en Mallorca. Ah! Pero los “dobladores”… ¡Al paro! Aquí y hoy no pongo mi ja,ja,ja clásico pq sería patético y de muy mala leche.  Me voy a estudiar. ¡¡¡Aquí el post 125!!! Gracias por aguantarme. Thanks.

Posted in CATalà, General

Ses matances que venen…

matances_02

“La matança…”, del pintor flamenc Pieter Brueghel, sobre 1616

“I ara, ¿què és aqueix avalot que senten? Són uns grunyits esglaiosos de tot…”

“S’auba encara no apunta, i es pareier major pega bot de sa llitera, surt a defora i sent es gall de llavor que amolla uns repiulos que eixorden, i l’homo ja és partit a cridar missatges i guardians.”

“A la força fan sortir una porcasta, que per mi ja se veu sa ruixada damunt… fa tot lo que sap i més pogués per escapar d’aquella partida de llucifers, que m’armen aquest xalim-i-xalam, mentres tots fan bé sa viona. Escoltau-los per un gust:

–          Alerta! alerta, al·lots, que no mos fuja!
–          Uep! Que m’escapa!
–          No amolls! no amolls, homo!
–          Agafa fort!
–          Jesús, que esperoneja!
–          Uuuupa…!!! Úpala!
–          Ja és nostra! Ja la hi tenim!
–          Venga es ribell, dic! ¿A on és es ribell?
–          Valtací! ¿Que no el veis?
–          Para bé! Ben a s’endret. Venga s’acorador. S’acorador, dic!
–          Jau-lo! Veiam si tendreu bon pic amb so acorar-le-hi.
–          Ai! quines coces que pega! Quines revinglades!
–          Però quin broll de sang! Sí que li dona bé! Pobre animalet!
–          ¿Pobre animalet? Pobre de mi!
–          Per això són es porcs: per fer-ne matances!
–          La pobreta ja perd ets esperits de tot de tot!
–          Ja era hora!
–          Quina sang més espessa! Oh quines gleves!
–          Senyau-la!
–          ¿Amb s’acorador fer-hi una creu? ¿No és ver?
–          Això mateix! Perquè el mal esperit no hi faça sa torniola!”

“Amb sos grunyits de sa porcasta i es bogiot de la gent, s’al·lotea se despert; i obrir ets unions i pegar bot d’es llit i estar vestits, tot és u.”

“Una matancera para amb so ribell es broll de sa sang que li surt an aquell animalet, bullenta i fumejant; i no li valen es grunyits ni ses esperonejades. Més enllà, Sa Madona, Na Francina-Aina i ses altres matanceres ho tenen tot a punt per rebre sa porcasta, que ets homos posen estesa damunt una post de pastar dalt tres bancs, i ja són partits a obrir-la, i li treuen sa moca (budellam i lleteroles) i llavò es quarters de xuia gruixada i de xuia prima i es camaiots, i esquarteren tot s’animal, i escampen es bocins per dalt aquells canyissos de sa pastera i sa taula d’es missatges, guarnits de fuies de col…”

“Amb això, que se’n van a berenar d’unes sopes amb col que farien rompre un dijuni a un sant, i d’un frit de pebres vermeis amb taiades de fetge i llom, que ets àngels hi canten”

Vocabulari matancer

Fins aquí fragments de “SES MATANCES…” de Mn. Antoni Ma. Alcover, editat per l’Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1957 i 1981. L’Editorial Moll és també l’editora del Diccionari Català-Valencià-Balear en 10 toms. Qui diria que un simple “dialecte”, tal com diuen alguns, dóna per a tant. La ignorància és molt atrevida… diu un amic meu. La versió en línia del diccionari podeu consultar-la AQUÍ mateix.

Ahora y en diferido, ya que los de siempre han puesto todos los inconvenientes posibles y más para que la señal de la TV mallorquina y valenciana no lleguen a Catalunya y viceversa (no fuera que se “cohesionaran”), voy a mostraros algunos retazos en relación con “ses matances”. Gracias a IB3 podremos disfrutar del vídeo (quien así lo quiera, claro) de la “Fira de ses matances a Sineu”

Ses_matances_Vídeo_IB3

Es que por aquí (Catalunya) y por allí (ses Balears) somos tan aldeanos… ¡¡¡Ja, ja, ja!!!  Mi más profunda pena por todos los que así piensan.

Además, si queréis un poco de “marcha” mallorquina, aquí la tenéis también:


Quiròpters – Es Blues de Ses Matances – AC/DC (The Jack)

Para equilibrar el nivel y si sois bastante más exigentes, disfrutad del magnífico artículo ad hoc de Climent Picornell (profesor emérito de la Universitat de les Illes Balears). Artículo no exento de cierta ironía con mezcla de añoranza de tiempos pasados y un toque de lícita anti-modernidad.

Y ya termino entonando un:  “Aleluia, aleluia: qui no mata porc, no menja xuia.” Jo ja percep s’olor a xuia a la brasa!!!

VagaProfMallorca

P.S. Ando presto a participar en una buena “matança”. Ya os contaré… ¡¡¡Ja, ja, ja!!!

Posted in CATalà, EspaÑol, Humanities